Era un 26 d'octubre de l'any 2002 quan l'Aleix
i jo ens trobàvem a punt d'iniciar l'ascensió d'una
de les vies més clàssiques i emblemàtiques
de tot el Congost de Montrebei, la Santiago Domingo.
Era tardíssim, potser les tres, però no portàvem
rellotge i el temps havia deixat d'existir. Als nostres peus brillava
el pantà de Canyelles, damunt nosaltres s'elevaven més
de quatre-cents metres d'incògnites i dificultats. El Marc
i la Laura encara no havien arribat i començava a ser preocupant.
No obstant, era normal. Qui coneix Montrebei sap que aquí
tot és molt salvatge, és fàcil perdre's, els
voltors volen sospitosament damunt teu quan t'atures a descansar,
els telèfons mòvils no funcionen, no hi ha fonts,
ni refugis, camins ben pocs, encara menys n'hi ha de bons i la majoria
desapareixen engolits per la vegetació. Estem a Paret d'Aragó.
De sobte vàrem sentir uns renecs enmig del verd i de seguida
vam reconèixer la veu del Marc. Em va fer gràcia veure'l
lluitant amb uns simples matolls, intentnant obrir camí,
enganxant-se amb les punxes de la vegetació i cagant-se en
la mare que els va parir. Amb un somriure vaig pensar que la Natura
encara sap denfensar-se. Quan la distància va ser suficientment
curta com per establir una conversa sense fotre crits ens va comunicar
que l'hi havia agafat una "crisi al.lèrgica" i
per tant es veien obligats a renunciar. Pel nostre cantó
no podiem perdre gens de temps, només quedaven tres o cuatre
hores de llum. Fent sorts em va tocar encapçalar la cordada.
Primer vaig superar una una fisura molt bonica i dreta i quan aquesta
es va acabar vaig trobar la primera reunió. Encara quedava
corda per això vaig decidir continuar. El camí flanquejava
per una vira herbosa cap a l'esquerra coronada per un resalt una
mica exposat just abans de la següent reunió. Un forat
buit indicava que havien robat el pitó que protegia el pas.
Sense gaires problemes el vaig superar, vaig muntar reunió
i al poc L'Aleix em va relevar. Continuà a bon ritme tot
superant un petit extraplom d'escalada artificial que aconseguí
forçar en lliure.
En arribar a la reunió empalmà el següent llarg
i en un moment em cridà perque anés pujant. De segon
no vaig trigar a situar-me sota l'extraplom però per superar-ho
havia de treure l'assegurança que el protegia quedant per
damunt la corda en diagonal cap a la dreta amenaçant un pèndul
dels que curteixen els genolls. Amb una mica de por vaig superar
el pas també en escalada lliure. Canvi de material i a continuar
per un diedre molt maco. Segons la ressenya a dalt del diedre es
flanquejava cap a la dreta per sortir del diedre però per
l'esquerra es veia més evident i atractiu així que
em sense pensar-m'ho dos cops vaig fer una petita variant no sense
suar la gota grossa. Vaig continuar flanquejant entre matolls fins
que vaig veure un diedre. Munto reunió i quan arriba l'Aleix,
que portava la ressenya descobrim que no és per allà.
Continua l'Aleix fins al peu del diedre correcte i per no fer canvi
de cordes continuo un altre cop de primer. El diedre resultà
un dels trossos més macos de tota la via. Canto bó,
fisura perfecta...i gairebé sense adonar-me arribo a la reunió.
Pim, pam, corda amunt i L'Aleix ja bufa escalant amunt. Continuà
sense aturar-se tot fugint de la foscor fins que aconseguí
empalmar les dues tirades següents. Aleshores l'itinerari continuava
per un flanqueig sota uns grans desploms. Flanquejant per terreny
fàcil vaig trobar la reunió en un gran nínxol.
Segons la ressenya només restava el darrer llarg, la xemeneia
misteriosa... que continuarà així. Aquella mateixa
tarda, just abans que s'amagués el sol, vam arribar al cotxe
poc abans que els nostres companys. No portàvem rellotge,
però no calia ser gaire espavilat per endevinar que havíem
anat molt rápid. Extremadament rápid, a un ritme molt
tranquil. Ja ho deia George Livanos: "l'essència no
és escalar ràpid sinó durant molt de temps".
|
