Regulacions escalada a l'Alt Urgell i Noguera

Companys... aquest any sembla ser que ens ho prohibiran tot !!

La proposta....
[www.onaclimb.com]

Van forts aquesta gent. Clar, com que no aportem cales enlloc som un estorb.

És curiós el cas de Montrebei. El Gyphaetus Barbatus (trencalòs) anida a la part dreta (Serrat de la Corona) a on és molt poc habitual, per no dir mai, que algú hi escali. I just a sobre, hi han construït un magnífic mirador astronómic. Per arribar a aquest, doncs una pista que ja ha estat asfaltada. Molts més cotxes, molta més gent, més soroll... I evidentment molta més gent que va a escalar a Montrebei. Primer es promou un turisme de masses. Agafar el cotxe i arribar gaire bé a peu de paret...i després...s'ha acabat escalar a Montrebei. Allà a on diuen que han de fer una carretereta que servirà per poder construïr una bonica presa!! Jo no entenc res.

A l'Alt Urgell cada dia hi ha més trencalòs i voltor...també més gent i més vies...I pot ser n'hi ha a St.Marc però tambè a Carreu i St.Joan, Cadí,...

Jo penso que si no es "massifica" un lloc, (i la facilitat d'accès motoritzat té molta culpa d'això) la convivència és més fàcil. Com sempre ha estat. La nostra actitud a la paret és molt important. Hem de saber observar el nostre entorn.

En fi, que cadascú faci la seva feina. Però que sigui coherent.

Ah! i de les plantetes no en parlo per que no en tinc ni idea. Millor no arrencar-les, per si de cas!

...suposo que tambe prohibiran tots els aeroports,fabriques,pals d`alta tensiò etc,tot lo que pugui molestar als pobres ocellets,sino no jugo....

PROHIBICIONS A MONTREBEI
Ho sento, no entenc gaire que proposin prohibir l'escalada al congost de montrebei. Especialment a la part més obaga del congost (paret de catalunya fins a sobre del prat de St Llorenç) on els ocells no hi acostumen a nidificar pel fred de l'hivern i per la poca insolació que reben fins les 14h.
En aquest document s'hi intueixen molta redacció des de la comoditat del despatx i poques visites de camp.

Tinc un amic alemà, país on les prohibicions indiscrimades i arbitràries també amenacen. D'aquesta dèria reguladora en diu ECOFASCIMO. A casa nostra s'hi escau més ECOLOGIA DE BASAR, justificativa de la "gran tasca" que fan aquestos tècnics i polítics al servei del territori.

Tot plegat, sento impotència.
Si algú sap si la cosa va en sèrio, si us plau que avisi.
Potser podríem proposar contraestudis. Segur que entre el nostre col.lectiu hi ha gent ben preparada que pot argumentar serena i científicament al nostre favor. Per no parlar de la resta d'actuacions que volen dur-se a terme com muntar ponts al congost, fer una presa i similar.

Hola Albert,

Jo també estic preocupat i impotent davant la hòstia que ens fotran.
Em temo que si, que va molt en serio, ja fa mesos que el tema s’està remenant dins de Medi ambient.
Pel que se, ja estem representats a la taula de negociacions, (FEEC, clubs locals) però no se a quin nivell ho porten ni amb quin pes específic respecte els tecno-buròcrates de la Gene.

Espero que s’ho currin i almenys ens caiguin només restriccions lògiques, temporals o be concretes, depenent de la ubicació dels nius.

Si com dius, copien el model alemany, ho tenim molt fotut!

Hola Piju, hola amics,
de moment sembla que aquest document és una primera aproximación feta pel tècnic de mediambient, i pendent de negociar. Diuen que mediambient i polítics s'han compromés a presentar quelcom més pormenoritzat, paret per paret, sense prohibir a sac, mirant on habiten exactament les espècies que volen protegir, restringint únicament allí on calgui.

Des de la Fede negocien per minimitzar les restriccions.
Alhora hi ha representants de clubs de Lleida que coneixen l'escalada, per arribar a alguna mena d'acord.

Tots aconsellen esperar a veure què proposen els tècnics en aquest nou estudi.

Estaria bé que la negociació fos pública i que les propostes que els hi facin arribar s'enviin a tot el col.lectiu d'escaladors via web de la feec.
No cal que amaguin res, no volem arribar " a misses dites" amb la prohibició dada i beneïda, doncs llavors costa déu i ajut canviar-la. Si cal imposar restricció, que s'apliqui allí on calgui, a les vies on poguem molestar o pertubar les espècies a protegir.
Tots tenim amics biòlegs i entesos a qui consultar si el nivell de restricció és arbitrari, excessiu o adequat.
I si es passen, actuem amb tots els mitjans legals que trobem.

Tots apreciem la riquesa de l'entorn. Però no per això ens han de prendre pel pito del sereno, ni hem de servir de "sacrifici expiatori" per justificar actuacions a favor de l'ecologia de galeria.
Desgraciadament passa sovint com Sadernes ens acaba de demostrar.

Si no ens defenem, ens fotran pel cul. Així de clar.
Com que sempre serà més efectiu moure'ns abans que puguin publicar cap norma, caldria que es publiqués aquesta nova proposta de medi ambient tan aviat surti, per analitzar-la i prendre les mesures que estimem oportunes. Segur que podem fer coses: contrainformes de biòlegs, advocats i el que convingui.

Entre tots sortiran moltes idees. Que les duguem a terme depén de nosaltres.
No vull que em converteixin en un "futiu" de l'escalada.

Per el que es pot extreure de google, el tal Marc Gàlvez, qui ha redactat l'informe, també té relació amb les regulacions de montserrat.

Deu ser d'un cos ecologista d'elit anti-escaladors. Almenys pel to d'aquest informe de lleida sembla que tingui un odi mortal vers la nostra activitat. Si no no s'entenen les afirmacions que fa.

Bon dia a tothom,

potser una de les primeres actuacions a pendre davant l'onada de regulacions que ja fa temps que ens envesteixen i que continuen arriban és unir-nos tots els escaladors, tan se val l'especialitat o modalitat a la que ens dediquem.

Per això proposo dos coses:

1- Crear una plataforma d'escaladors per poder defensar-nos i anar a una.

2- Aprofitar que ja està engegada l'associacio d'escalada sostenible, afiliar-nos tots i a través d'aquesta associació defensar els nostres interessos.

Tal vegada l'opció més senzilla i ràpida sigui apuntar-nos a l'AESCAT i fer pinya.

Deixo la pàgina web i el e-mail de l'Associacio d'escalada sostenible:

[www.cat-climbing.com]
aes@cat-climbing.com

(aquest post és llarg de nassos, espero que aporti idees i reflexions que puguin ser útils)

Hola a tothom,

Aquest informe té tota la pinta de ser un informe intern del Departament, que encara no ha passat ni el propi filtrat (segons em diuen, el tècnic redactor és un tècnic prou competent, coneixedor de les rapinyaires i les seves necessitats, crític amb l’administració on des de fa poc hi treball i amb actitud dialogant. El seu responsable de fauna a la província de Lleida ja té un perfil més contundent). Per tant,una primera recomanació és no crear-nos expectatives ni alarmismes sobre aspectes que ara per ara no es pot saber com acabaran. El mateix informe deixa clar que cal contrastar i consensuar els propostes (sembla que de màxims pel Departament) amb el col•lectiu d’escaladors.

Hi ha una realitat que els escaladors hem d’assumir. Certes espècies de rapinyaires estan en un procés d’expansió. Parteixen d’uns nivells poblacionals propers a l’extinció, per tant vetllar per l’èxit de la seva reproducció és una prioritat pel Departament, seguint a més les directrius europees. És a dir, si fins ara no hi havia hagut problemes d’incompatibilitat entre l’escalada i la conservació d’aquestes espècies be podia ser perquè aquesta espècie no fos present a la zona. Independentment de si ara hi ha més freqüentació o no de la zona, si hi ha més vies, etc. Evidentment això no és aplicable a tot arreu, però si el punt de partida sobre la necessitat, ara, i no abans, de regular. Amb això ens tocarà conviure.

Jo he contrastat la proposta amb companys biòlegs a més especialitzats en avifauna i a tots ells els sembla desproporcionat qualsevol plantejament de prohibicions totalitàries.

Una de les millors eines per lluitar contra ‘decretazos’ d’aquest estil i usar les mateixes eines de la (il)lògica en la que es basa l’administració. Dues idees:

* Remarca la necessitat que qualsevol acció reguladora es basi en un coneixement precís de la situació de les aus rapinyaires i l’afectació de l’escalada. Lluny de les generalitats que expressa l’autor de l’informe. És a dir, exigir els estudis necessaris que confirmin la regulació o prohibició com la solució a adoptar. Només això podria donar molt marge de temps abans de l’aplicació de res. Un estudi així pot trigar més d’un any a fer-se, i l’administració a més és moooolt lenta.

* Fer entendre la poca acceptació social (vots) d’una proposta així. I anar més enllà del propi col•lectiu d’escaladors (segur que molts ni votem!?). En aquest sentit fer partícips també al sector turístic. Si nois, i noies, no hi ha cap treball fet que jo conegui sobre l’impacte econòmic de l’escalada, però, ni que sigui a través de la birra al bar, segur que no és menyspreable. Menys quan la Diputació de Lleida té en els esports d’aventura un dels seus reclams turístics estrella, i també quan estem parlant de zones rurals empobrides, on hi ha poques alternatives econòmiques. Sembla lògic que puguem fer front comú amb el sector de l’hosteleria i de la restauració, i de certs ens públics locals.

Ull! Tot això deixant clar que no s’infravalora la importància i necessitat de conservar espècies en perill d’extinció (segur que molts de nosaltres som ‘naturalistes’ cadascú a la seva manera) sinó per remarcar la importància de fonamentar qualsevol regulació en estudis rigorosos i fer entendre les repercussions socials i econòmiques (les úniques que semblen importants en el llenguatge polític) de mesures limitadores.

Per altra banda, els col•legues biòlegs (i a mi per professió tot em sona bastant), coincideixen amb mi quan els hi comento la millora de vincular les regulacions a la distribució anual dels nius. És a dir, enlloc de prohibir a tota una paret, poder regular en zones on aquell any hi hagi cria. Això afegeix major complexitat al tema, però no per això és impossible. La tardor de cada any els agents rurals (ja ho fan en la seva tasca diària) poden identificar la situació dels nius, podent-se veure afectades només les vies properes. Un cop més, caldran ‘estudis’ (per algunes espècies ja n’hi ha) sobre la distància a l’ample que és necessària, per exemple.

Finalment, alhora de decidir on faig restricció i on no, cal tenir en compte també el recurs d’hàbitat disponible. Us podeu imaginar que no és el mateix un aflorament rocós aïllat o una paret enmig de moltes. Això fa que es pugui sacrificar certes zones, en favor d’altres on no hi hagi cap restricció. Un exemple exitós d’això és a St. Llorenç de Montgai, on ja fa molt temps que al marge esquerra de la represa es pot escalar, i al marge dret no. El ocells tampoc són imbècils, i si a un lloc hi ha follon i a l’altre no, doncs ho tenen clar.

Albert, per exemple, seria interessant identificar de Montrebei on hi ha les vies més freqüentades (això també serviria per poder veure el grau de vulnerabilitat d’un niu. Si es troba en una via que no la repeteix ni deu, poder no cal regular res en aquella zona), i quin són els sectors més inaccessibles i amb roca ‘xunga’ que es podrien ‘sacrificar’ per l’escalada i en contrapartida poder escalar a la resta.

(una altra particularitat del congost és que no té CAP SENTIT pretendre regular una parte sense tenir en compte l'altre, com si els ocells entenguessin de fronteres administratives!)

I per acabar aquest rollo (impossible ser breu), i seguint amb plantejaments proactius hippi flower power, no caiguem a la trampa de bons i dolents, de justificar el conflicte/incompatibilitat, en la gran majoria de casos inexistent, entre escalada/escaladors i conservació. Ens agradi o no, les regulacions són resultat del nostre temps, i hi hem d’estar d’acord en que es facin, però hem de vetllar pel seu contingut. Em de fer entendre no només que estem d’acord amb la conservació del patrimoni natural (penso que això es compartit per la majoria, com podem dir que a la majoria dels escaladors ens agrada la natura) sinó que hi podem participar. Que podem aportar el nostre coneixement del lloc i freqüentació per informar i fer seguiment de nius, espècies, incidències... dos exemples. Aquest any escalant a Canalda vam passar per un niu. Vam fer fotos, els hi vaig ensenyar als col•legues biòlegs i el següent pas era informar al foro caranorte, feec.. i als agents rurals. Això últim no va fer falta, no era de cap espècie amaneçada i a més estava desocupat. Un altre, a la Cosmos de Collegats en una piada d’un blog parlaven de que a la segona R hi havia un niu de voltors. Després d’informar-nos del temps de cria, al foro caranorte vam deixar escrit que caldria no escalar la via fins al maig/juny. No se, són exemples. Evidentment després podem fer el que ens roti, però és quan la penya no s’autoregula que arriba l’administració amb ‘decretazos’. El que deia, flower power.

Apa, salut, i si alguns ens volem implicar més amb tot això a disposar: edunz@hotmail.com. Possiblement al Solsonès engeguem una experiència pilot de organitzar trobades amb els agents rurals, tècnics de medi ambient i escaladors per preveure la nidificació i regular les escalades sense decrets ni nassos. Ja us informaré si ens en sortim

Salut!